Dissabtes. Capítol 1

(Capítol 0)

Era dissabte, o sigui que segurament a la tarda vindria la Sònia. Va rumiar una estona si explicar-li això de la carta o no. Però si li ho explicava, segur que en faria un gra massa, com de costum. Intentaria esbrinar qui l'havia escrit i per què li havia deixat a la seva bústia i què volia... I, de fet, tot això a ella li era ben igual. L'única pregunta que no deixava de fer-se era com seguiria la història i si en rebria la segona part. Va decidir que no li'n diria res.

Cap allà a un quart de sis va sonar el timbre. Segur que era la Sònia.

—Digui?

—Hola, mama.

"Veus? No falla", va pensar. Cada dissabte hi anava a fer el cafè.

Que si el Manel no feia mai cas, que si ara havien de portar el gos a vacunar però aquest mes ja tenien un munt de despeses més, que si a l'editorial anaven de bòlit perquè un client els exigia anticipar una entrega... Vaja, tot com sempre.

—Quan vindràs amb els nens?

—A veure si la setmana que ve poden venir. El Manel és al partit, que avui deia que anava de titular, i l'Agnès ha anat a fer un treball a casa d'una companya.

—Com els va, l'escola?

—Bé, bé. Home... El Manel sempre ho deixa tot per a l'últim moment i després, au, a córrer. Però de moment ho aproven tot.

—Més els val, també.

—Sí, ja saben què els convé. I què? Has anat a comprar, al matí?

—Eh? Sí, sí! Però a la fruiteria ja hi aniré dilluns.

—Vols res? T'acosto a l'híper en un moment? Com és que no hi has anat?

—No, dona! Ja hi aniré. Encara em queden coses per aquí...

Sort que va sonar el telèfon.

—Té, és l'Arnau.

—Ah. Hola, que ja heu acabat? Sí. Vale. No, ja hi passo jo i de pas agafo un pollastre a l'ast. Quant trigareu?

—Demana-li si s'ho ha passat bé.

—No, no! Diu la meva mare si s'ho ha passat bé. (Que sí, mama). Bueno, doncs vaig sortint. Apa, fins ara.

"Dos quarts de sis, ja. Doncs jo no tinc gana, però bé s'haurà de menjar alguna cosa...", pensava mentre tancava el pestell i anava a la cuina.

Abans de sopar solia asseure's a la butaca davant de la televisió una estoneta, però aquell dia va posar-se les ulleres de llegir i va treure la carta del calaix de la tauleta de nit. Va tornar a llegir-la tota, a poc a poc:

La meva mare es deia Antonia i el meu pare Pedro. Van néixer al mateix poble, però no es van conèixer fins passada la guerra. Tots dos eren de família humil i tenien quatre germans més. El meu pare era dos anys més gran que la meva mare.

La meva mare va començar a treballar als vuit anys cuidant la seva àvia quan la seva mare marxava a canviar el poc que tenien per altres coses. La seva àvia vivia amb ells perquè no hi veia i no hi era tota. No la podien deixar sola.

Un cop,  la seva mare, que devia tenir nou o deu anys, va deixar-la dormint i va anar a buscar aigua al pou. Quan va tornar, no hi era. Vinga a buscar-la i no la trobava. Al final, la va trobar a terra, al pati de darrera. Una dona del poble, que la meva mare sempre deia que era molt dolenta, la va veure des del carrer i va fer córrer el rumor que l'Antoñita maltractava la seva pròpia àvia, tot per culpa de la seva mare, que ja es veia com l'havia educat, perquè sempre era fora de casa. Fins i tot en aquells temps en què cadascú se'n sortia com podia hi havia d'haver gent que només buscava com estendre l'amargor que duien dins.

Molts anys després, el fill d'aquesta dona misteriosament va rebre unes terres que havien estat del capellà del poble, que va marxar d'un dia per l'altre.

El meu pare va començar a treballar als set anys. Havia anat a l'escola només unes setmanes, però en va tenir prou per anar aprenent a llegir barrejant al seu cap el que li deien altres nois, el que havia entès a classe i el que anava veient en els pocs llibres amb què es topava. Passava els dies acompanyant quatre cabres d'una casa de les afores pels prats i tornant a casa caminant. Li van quedar uns peus molt durs i envellits per a un nen.

De totes les històries que em van explicar els meus pares, n'hi ha una que havia d'explicar a algú d'alguna manera. No puc deixar de donar-hi voltes.


El paper semblava estripat. Segur que això només era la primera part. Si no, quin sentit tenia prendre's la molèstia d'escriure aquests paràgrafs, ficar-los en un sobre i fer-los-hi arribar? Si ni tan sols havia arribat a dir res, encara! No podia acabar-se així. Ara, que... i si la segona part li arribava a algú altre? Això seria molt injust.

Capítol 2